Archive for the ‘Uncategorized @ca’ Category

Tour du Valier

Friday, August 16th, 2024

El Tour du Valier és un passeig de sis dies per l’alt Pirineu, amb cinc nits en refugis. De manera automàtica, tens menys pes a la motxilla.

El terreny varia de bucòlic a dur, de gairebé pla a costerut; hi ha trams curts assegurats per cables. Sota els peus, la marxa varia des del fang, passant per l’herba, fins a una roca dura i implacable. Hi ha un camp de tartera desestabilitzant al nord del coll de la Pala de Clavera a la frontera catalano-francesa, que requereix atenció.

Seix

Seix vist des del petit turó al seu nord (accés pel castell)

Abans de començar, vaig passar la nit a Seix, un poble bonic. El castell val la pena d’una visita, encara que només sigui per veure l’exposició sobre la cabra pirinenca o herc. Una altra possibilitat, si teniu temps de sobra, és el fascinant Museum des colporteurs de Soueix.

Una de les cabras pirinencas de l’exposició

L’últim membre de la subespècie pirinenca va morir l’any 2000, però des de l’any 2014 hi ha hagut nouvinguts d’Espanya. Aquests cosins ibèrics van bé, amb uns 650 ara a la muntanya.

Riu Salat amb el Port de Salau al fons

Vaig deixar el cotxe a l’aparcament de dalt de Salau (veure Navegació, més avall) i vaig seguir el riu Salat fins al seu naixement. Salat vol dir que aquí les muntanyes són plenes de minerals. La frontera amb Catalunya és a l’horitzó. És una caminada llarga però fàcil amb 1100m de desnivell.

Aquí hi ha óssos. Tot i que es veuen poques vegades, ataquen el bestiar, especialment les ovelles. L’estive (pastures d’estiu) de Pouilh a la capçalera de la vall va veure atacar dues ovelles pocs dies després de passar-hi. Em sembla que les ovelles van sent substituïdes a poc a poc per vaques i cavalls, menys susceptibles als atacs.

Tanmateix, les possibilitats de conèixer un ós són molt baixes. Fa 25 anys que vaig caminant pel Pirineu i encara no n’he vist cap.

El Port de Salau

El port de Salau era un enllaç clau entre l’Arieja, a França, i el Pallars Sobira. Es troba a només 2087 m sobre el nivell del mar i era freqüentat per viatgers i comerciants. Entre ells hi havia els colportors que caminaven llargues distàncies per vendre una gran varietat de mercaderies que portaven a l’esquena.

Al segle XIX es va talar el bosc de Bonabé al vessant catalan i la fusta s’exportava a França amb un telefèric. Les ruïnes del port daten d’aquella època.

Camí de baixada des del Port de Salau fins al refugi del Fornet

 

El refugi del Fornet

El refugi del Fornet és accessible per carretera, fet que el converteix en un altre possible punt de partida del Tour du Valier. Davant hi ha un panell que explica la reintroducció dels óssos als Pirineus.

Path in mountains

Camí de la vall de Bonabé al refugi d’Estagnous

Com en altres llocs, el camí està senyalitzat amb les marques blanques i vermelles de la Grande Randonnée Transfrontalière. Aquí, les balises van acompanyades de llaços grocs.

cows by a lake

Les vaques pasturen alegrement a l’Estanyet de Clavera, a 2230 m d’altitud

 

La vista a l’altra banda del coll de la Pala de Clavera és descoratjadora

És un llarg camí cap avall. El camí passa a un costat del Lac Long i després baixa al Lac Rond abans de tornar a pujar fins al següent refugi. Hi ha moltes pedres per negociar amb cura. Les taques de neu van ser realment un alleujament!

Hostel on hillside

El refugi d’Estagnous, a sobre del Lac Rond

 

Després de sopar

Després de sopar, els núvols van baixar, però encara feia prou calor per seure fora. Un alleujament benvingut de la calor dominant del dia.

landscape

Lauzets

Al matí, vaig pujar fins a la carena que hi ha darrere de l’edifici. Més enllà de la carena hi ha una zona coneguda com els Lauzets, l’occità per a petites lloses. El pendent està cobert de pedra, però és fàcil caminar.

landscape

Més enllà els ‘lauzets’ s’intercalen amb taques herbades. La baixada al llac de Milouga és forta però proveïda de esglaons metàl·lics als trams més difícils.

El camí s’enfila al coll de l’esquerra

Aquest camí forma part del ‘Chemin de la Liberté’, una de les rutes utilitzades per refugiats i soldats per fugir de la França ocupada durant la Segona Guerra Mundial (anant en l’altra direcció, evidentment). Hi ha cabanes de pastor a intervals però poc més senyal de vida a part del bestiar.

Chemin de la Liberté

 

No vaig conèixer ningú fins que vaig arribar a la Cabane de l’Échelle (foto).

A sota, els núvols eren un alleujament benvingut del sol implacable.

Walker's hostel on GR10

Esbintz

Va ser fantàstic veure el refugi d’Esbintz. L’Adeline, que el dirigeix, té una horta i el seu company Mathias és ramader d’ovelles. Per tant, el menjar prové majoritàriament de la pròpia granja, quilòmetre zero. Les receptes, en canvi, poden venir de qualsevol lloc. Deliciós.

Al bosc

L’endemà, el camí va seguir el Tour du Biros. Una part es troba en un talús exposat. El camí no és massa ample. Després s’endinsa de nou al bosc abans de baixar a Saint-Lizier-d’Ustou i al refugi de la Colline verte. La pluja va començar a mitja tarda i es va convertir ràpidament en una tempesta. (Per cert, aquest és un patró meteorològic habitual a l’estiu. Intenta arribar als refugis abans les 16h.)

goats in a shed

Cabres a Rouze, després de munyir

L’endemà estava ennuvolat i humit al principi, però no plujós. El refugi de Rouze és un altre gran exemple d’agroturisme.

Camí de baixada fins a Couflens

 

Couflens

Navegació

Pots començar on vulguis però el punt de partida clàssic a França és l’aparcament del coll de Pause, a l’oest de Couflens pel GR10. Malauradament, ara hi ha una barrera a 5 km, així que vaig decidir començar el meu itinerari des de l’aparcament de dalt de Salau. Des d’allà, l’itinerari passa pel Port de Salau i baixa fins a Fornet. L’endemà us portarà a Estagnous, amb la possibilitat de pujar al cim del Mont Valier (2828m). Les nits següents us allotjareu a Esbintz, la Colline verte i Rouze. Des de Rouze fins a Couflens és fàcil caminar. Vaig tornar a pujar a l’aparcament sense cap dificultat.

Vegeu Wikiloc per obtenir el GPS del Tour du Valier. També hi ha una sèrie de tracks GPS del Tour du Valier per cada dia, amb més fotos.

Per què diantre voldries viure als Pirineus?

Sunday, April 7th, 2024

Lescun a l’estiu, a 900 metres sobre el nivell del mar, amb 170 habitants.

Passejar pels Pirineus és divertit. Però pregunta’t: t’agradaria viure-hi tot l’any?

De maig a octubre, els prats verds als vessants inferiors es complementen amb les alçades rocoses i serrades. Caminar pot ser tot un repte, però la recompensa és al cim, vistes de crestes blau-grises que s’estenen fins a l’horitzó.Les butllofes desprès de tant caminar s’obliden.

Per descomptat, aquesta és la perspectiva d’un turista, vist a través d’ulleres de sol de color rosa. Però, per què algú voldria viure al Pirineu tot l’any?

A l’hivern els cels solen ser grisos, la temperatura amb prou feines puja per sobre de zero. A part dels esquiadors encapsulats amb seguretat en pistes artificials, pràcticament ningú explora els cims.

 

Hem pujat al Canigó al gener, però poca gent ho fa

Però, per als habitants, la vida no és unes vacances. Han de treballar, i la majoria del treball és estacional. Molts hotels, restaurants i bars tanquen després de setembre i només obren breument quan hi ha prou neu per esquiar. Si treballes en el turisme, has de traslladar-te o viure una existència austera.

L’Omar va créixer als Pirineus però va marxar a la universitat. Va tornar per treballar en un bar a l’estiu i en estacions d’esquí a l’hivern. El seu pla és facilitar l’accés a les muntanyes per a persones amb necessitats especials.

A l’hivern, els pagesos també lluiten. Les muntanyes no estan pensades per llaurar. El bestiar s’ha de mantenir a l’interior durant els llargs mesos d’hivern.

La majoria dels pobles no tenen botiga ni escola. Hospital? Universitat? Oblida-ho.

 

Molts agricultors tenen una segona font d’ingressos: en Philippe (aquí amb una estàtua d’una vaca) dirigeix un restaurant amb l’ajuda de la seva família. “Vaig anar a Bolívia. Vaig passar dos anys allà. M’encantava… tant per les muntanyes com, especialment, per treballar amb les comunitats índies quítxues.”

Així doncs, a part dels que hi van néixer i hi estan acostumats, per què algú voldria viure-hi tot l’any? Fins i tot hi ha gent que ha marxat a viure més còmodament a la plana però que després ha tornat. Per què?

En Salva va deixar el Pallars Sobirà per treballar en una central nuclear on va conèixer l’Àngels. Ara gestionen un bar restaurant on els pares d’en Salva tenien una granja. “Era d’aquí però mai hi havia viscut com un adult”, diu Salva.

Fa temps que em faig aquesta pregunta. Visito sovint els Pirineus però visc a la plana, a prop del Mediterrani. Els hiverns són suaus. El cel és blau. Experimento els Pirineus com a turista, vaig als Pirineus per jugar. Ara vull saber què fa funcionar el Pirineu.

L’Adeline dirigeix un refugi per a excursionistes i un hort a l’Arieja. “Vaig decidir renunciar a la docència. Va ser una mica com saltar d’un penya-segat perquè sabia que seria difícil guanyar-me la vida.”

Així que, juntament amb el professor emèrit de l’Open University, Gordon Wilson, vam preguntar a la gent que viu als Pirineus per què diantre ho fan.

Les respostes són tan diverses com les persones que vam entrevistar, però sí, hi ha un patró. Per a aquells que vulguin saber més sobre la vida als Pirineus, per a aquells que pensin que els Pirineus podrien ser per a ells, hem analitzat el tipus de persona que necessites ser per guanyar-te la vida ‘allà dalt’.

 

En Mustà i el seu ajudant examinant una ovella morta. En Mustà prové d’una granja a les muntanyes de l’Atles, al Marroc, així que estava ben preparat. Tot i així, hi havia nous reptes: “L’ós s’estava menjant una ovella a cinquanta metres de distància. Bé, vaig tancar la tenda i ja està. Simplement vaig deixar-lo menjar.”

Vam entrevistar quinze persones. Algunes havien viscut als Pirineus tota la seva vida (nadius), altres havien marxat i havien tornat (retornats), i altres s’havien traslladat a les muntanyes després de viure en altres llocs (forasters). Van parlar d’ells mateixos i de les seves famílies; més de la meitat eren parelles amb una parella de la muntanya i una altra de baix.

En Pepo ve de Barcelona. Dirigeix una empresa d’esports d’aventura amb seu al Pallars Sobirà. “Mai serem ‘nadius de veritat’ aquí, però els meus fills ho són de debò… He viscut aquí més temps que a Barcelona i em sento com de Surri tot i que no vaig néixer aquí.”

El resultat de les entrevistes és Mountain People, Tales from the Pyrenees [Gent de Muntanya, Relats dels Pirineus], publicat per Austin Macauley.

En aquest llibre, els nostres testimonis parlen dels obstacles i dels passos que fan per superar-los. La majoria d’ells no s’han rendit al destí. No només esperen una vida millor sinó que treballen activament per aconseguir-la en el context de la muntanya. I, sobretot, s’identifiquen amb la seva residència escollida.

 

En Josep, nadiu, i la Maria, forastera, amb les seves filles. en Josep treballa per a l’ajuntament; la Maria té cavalls i dirigeix una casa rural. “M’agrada caçar. M’agrada molt. Senglars”, diu en Josep.

map of GR10

 
site designed by Archétype Informatique: création de site internet, Narbonne