Archive for the ‘Uncategorized @ca’ Category

Per què voldries viure als Pirineus?

Sunday, April 7th, 2024

Lescun a l’estiu, a 900 metres sobre el nivell del mar, amb 170 habitants.

Passejar pels Pirineus és divertit. Però pregunta’t, t’agradaria viure-hi tot l’any?

De maig a octubre, els prats verds als vessants inferiors es complementen amb les alçades rocoses i serrades. Caminar pot ser un repte, però la recompensa és al cim, vistes de crestes blau-grises que s’estenen fins a l’horitzó. Aquestes butllofes s’obliden.

Per descomptat, aquesta és la perspectiva d’un turista, vist a través d’ulleres de sol de color rosa. Però, per què algú voldria viure al Pirineu tot l’any?

A l’hivern els cels solen ser grisos, la temperatura amb prou feines puja per sobre de zero. A part dels esquiadors encapsulats amb seguretat en pistes artificials, pràcticament ningú explora els cims.

 

He pujat al Canigó al gener, però poqa gent ho fa

Però, per als habitants, la vida no és unas vacances. Han de treballar, i la majoria del treball és estacional. Molts hotels, restaurants i bars tanquen després de setembre i només obren breument quan hi ha prou neu per esquiar. Si treballes al turisme, has de traslladar-te o viure una existència austera.

L’Omar va créixer als Pirineus però va marxar a la universitat. Va tornar per treballar en un bar a l’estiu i en estacions d’esquí a l’hivern. El seu pla és facilitar l’accés a les muntanyes per a persones amb necessitats especials.

A l’hivern, els pagesos també lluiten. Les muntanyes no estan pensades per llaurar. El bestiar s’ha de mantenir a l’interior durant molts dels llargs mesos d’hivern.

La majoria dels pobles no tenen botiga ni escola. Hospital? Universitat? Oblida-ho.

 

Molts agricultors tenen una segona font d’ingressos: en Philippe (representat aquí amb una estàtua d’una vaca) dirigeix un restaurant amb l’ajuda de la seva família. “Vaig anar a Bolívia. Vaig passar dos anys allà. M’encantava… tant per les muntanyes com, especialment, per treballar amb les comunitats índies quítxues.”

Així doncs, a part dels que hi van néixer i hi estan acostumats, per què algú voldria viure-hi tot l’any? Fins i tot hi ha gent que ha marxat a viure més còmodament a la plana però que després ha tornat. Per què?

En Salva va deixar Pallars Sobirà per treballar en una central nuclear on va conèixer a l’Àngels. Ara gestionen un restaurant/bar on els pares de Salva tenien una granja. “Era d’aquí però mai havia viscut aquí com an adult”, diu Salva.

Fa temps que em faig aquesta pregunta. Visito sovint els Pirineus però visc a la plana, prop del Mediterrani. Els hiverns són suaus. El cel és blau. Experimento els Pirineus com a turista, vaig als Pirineus per jugar. Ara vull saber què fa funcionar el Pirineu.

L’Adeline dirigeix un refugi per a excursionistes i un hort a l’Arieje. “Vaig decidir renunciar la docència. Va ser una mica com saltar d’un penya-segat perquè sabia que seria difícil guanyar-me la vida.”

Així que, juntament amb el professor emèrit de la Open University, Gordon Wilson, vam preguntar a la gent que viu als Pirineus per què diantre ho fan.

Les respostes són tan diverses com les persones que vam entrevistar, però sí, hi ha un patró. Per a aquells que vulguin saber més sobre la vida als Pirineus, per a aquells que pensin que els Pirineus podrien ser per ells, hem analitzat el tipus de persona que necessites ser per guanyar-te la vida ‘allà dalt’.

 

En Mustà i el seu ajudant examinant una ovella morta. En Mustà prové d’una granja a les muntanyes de l’Atles al Marroc, així que estava ben preparat. Tot i així, hi havia nous reptes: “L’ós s’estava menjant una ovella a cinquanta metres de distància. Bé, vaig tancar la tenda i ja està. Simplement vaig deixar-lo menjar.”

Vam entrevistar quinze persones. Algunes havien viscut als Pirineus tota la seva vida (nadius), altres havien marxat i havien tornat (retornat), i altres s’havien traslladat a les muntanyes després de viure en altres llocs (forasters). Van parlar d’ells mateixos i de les seves famílies; més de la meitat eren parelles amb una parella de la muntanya i una altra de baix.

En Pepo ve de Barcelona. Dirigeix una empresa d’esports d’aventura amb seu a Pallars Sobirà. “Mai serem ‘nadius de veritat’ aquí, però els meus fills ho són de debò… He viscut aquí més temps que a Barcelona i em sento com de Surri tot i que no vaig néixer aquí.”

El resultat de les entrevistes és Mountain People, Tales from the Pyrenees [Gent de Muntanya, Relats dels Pirineus], publicat per Austin Macauley.

En ell, els nostres testimonis parlen dels obstacles i dels passos que fan per superar-los. La majoria d’ells no s’han rendit al destí. No només esperen una vida millor sinó que treballen activament per aconseguir-la en el context de la muntanya. I, sobretot, s’identifiquen amb la seva residència escollida.

 

En Josep, nadiu, i la Maria, forastera, amb les seves filles. En Josep treballa per l’ajuntament; la Maria té cavalls i dirigeix una casa rural. “M’agrada caçar. M’agrada molt. Senglars”, diu en Josep.

map of GR10

 
site designed by Archétype Informatique: création de site internet, Narbonne